viernes, 5 de mayo de 2017

Tema 6 "La transició i la democràcia (1975-1986)" - LA FI D'ETA

ETA


Com diu en el video, cal començar dient que "ETA va matar 829 persones en atacs terroristes des del 1968".
Hi va haver dos processos de diàleg amb ETA que van fracassar. El 1989, el govern de Felipe González va negociar amb ETA a Algèria, i entre 1998 i 1999, el govern de Jose Maria Aznar ho va tornar a intentar sense èxit.

Cal assenyalar el fet que pràcticament mataven cada setmana, i que la majoria eren socialistes.
A l'video, Podem ver el Testimoni de Jesús Eguiguren, president del Partit Socialista d'Euskadi 2002-2014. Ell diu: "Tenies d'acceptar que et podien matar, que el proper podries ser el teu".
Per a Espanya el terrorisme era un problema que tenien ja assumit.
Aquest es reunia en una casa amb Arnaldo Otegi, dirigent de l'esquerra abertzale, ja que no permetrien deixar Espanya així per a la següent generació. En moltes d'aquestes reunions que feien, Jesus es tenia que anar a funerals dels seus companys.











El 11-M, va ser l'atemptat més important i amb major nombre de mort d'ETA. Una sèrie de 10 Explosions simultànies en tres trens de rodalies de RENFE a primera hora del matí.

Van passar diversos dies i a Jesus li va cridar Rubalcaba, després de ser elegit el PSOE a les eleccions, amb Zapatero com a president.
Rubalcaba deia que les reunions no s'haurien d'haver produït.

Quan ETA enviava cartes al govern Jesus i els altres s'obrien les cartes abans que arribessin al govern. Al govern de Zapatero es parlava del final de la violència amb ETA, però no de politica.

En el video també apareix un testimoni, que va veure a aquell cotxe bomba, el primer cotxe bomba, diu que va ser com una prova que va fer ETA. Ja que després més tard van assassinar a 12 companys seus perfeccionats aquests cotxes bomba.

"Qualsevol tipus de negociació amb els terroristes, és cedir-los el xantatge."
"No es poden donar premis per deixar d'assassinar."

A Suïssa es van fer diverses reunions amb ETA, mitjançant un mediador. A aquestes acudir Jesus i per part de l'organització d'ETA, Vedella, al qual consideraven el terrorista més cruel.
Ells ja es coneixien d'abans, anaven a negociar. Primer de tot van parlar sobre el pais basc, sobre la història. Jesus sabia molt més sobre aquest tema, "Aquesta batalla la vam guanyar 10-0" diu Rubalcaba.

Rubalcaba, preocupat, va cridar a Jesus perquè tornés, ja que acabava d'explotar un cotxe bomba i volia dir que no estaven fent efecte aquestes reunions, però Jesus li va dir que eren atemptats que estaven preparats per endavant i que no tenien res a veure amb les negociacions.

Entre el 25 de juny i el 15 de juliol del 2005, el govern espanyol i ETA pactin un full de ruta.

Va haver-hi un d'aquests dies en els quals Jesus va pujar a la nit a l'habitació on es trobava el Vedella i van tenir una conversa una mica pujada de to però que van acabar tancant. Jesus li va dir: "Jo presento a un govern democràtic, el teu representes a una organització terrorista".

Objectiu complert deien, ETA deixa de matar, es declara la treva.


Però la cosa es va posar malament, quan va aparèixer un nou home d'ETA, i Jesus informa que en una conversa amb ell, ell va parlar de politica però no va deixar parlar en cap moment a Vedella.

El diàleg democràtic era impossible amb violència. ETA seguia fent el que volia:


Jesus va parlar amb el suposat cap d'ETA que deia que el que ell deia anava a missa, la reunió no va acabar amb cap acord. Li va deixar anar una sèrie de barbàries.

I seguien, una furgoneta bomba:


El 21 de maig de 2007, fracassen els negociacions. Totes dues parts donen per acabades els Reunions.

Finalment van acabar detenint a Otegi.

Al novembre de 2009, l'esquerra abertzale presenta un document de rebuig a la violència i es sotmet a votació.

ETA acaba negociant amb si mateixa, no té mes remei que canviar.
La democràcia va guanyar i ETA va perdre.


jueves, 4 de mayo de 2017

Tema 6 "La transició i la democràcia (1975-1986)" - PROPAGANDA ELECTORAL

PROPAGANDA ELECTORAL ELECCIONS AUTONÒMIQUES DE MARÇ DE 1980

En el video del arxiu TVE Catalunya, podem observar a nous partits diferents donant una sèrie de missatges al poble català per així aconseguir el vot a les eleccions autonòmiques de març de 1980.
A continuació, exposo aquests partits amb el nom del lider o liders, i el missatge principal que defensen.

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
· Heribert Barrera 
Missatge: Cami de progrès, més justicia, més llibertat i més benestat. Únic partit que han estat fidels al seu programa, consecuents amb els seus principis. 
No marxisme politic, volen aconseguir un parlament d'equilibri. 
Garanteixen els interessos del poble i la fermesa nacionalista que cal.

Resultat d'imatges de esquerra republicana catalunya


PSA PARTIDO ANDALUZ
· Jose Acosta / Francisco Hidalgo
Missatge: El projecte és útil per a Catalunya, perquè en un parlament que no s'escolta una veu en castellà, no és tot el democràtic que ha de ser. Per això, han d'estar al parlament ells.
Defensen la identitat. Una Catalunya que no serà de tots si ells no estan presents.
Catalunya democràtica, progressista i plural, que no estigui formada només per catalans.
Garanteixen una Catalunya en la qual tots puguin participar, són contraris a la catalanització.

Resultat d'imatges de psa partido andaluz


FUERZA NUEVA
· Pedro Viaplana Riera / Salvador Lluc / Liberto Senderos / Maria Luisa Argerí
Missatge: Asseguren un camí nou de pau i alegria, un lloc per a la pàtria i la fe religiosa.
Defensen Espanya amb accent català. I sobretot no lliuren Catalunya, a mans marxistes separatistes o de la dreta liberal.
Diuen poder tenir la solució a l'atur, protegir al treballador. Recuperació de l'economia d'Espanya, de la seva pau i del seu ordre.
Defensen la família i la cultura cristiana.



CONVERGÈNCIA I UNIÓ
· Jordi Puyol
Missatge: Consolidació i enfortiment de la identitat catalana.
La economia es pot arreglar, defensa dels llocs del treball, de les empreses, crear riquesa.
Garanteix crear un programa d'actuació econòmica: inversió tan pública com privada, impuls de la renovació tecnològica, utilització de les oficines de col·locació.
Y també una política de protecció per a la pagesia. 

Resultat d'imatges de convergencia i unio 1980


PSUC
· Josep Benet
Missatge: Un partit que governa per forces de progrès, vot comunista. Un partit que diu que està amb el poble.
Lluita per les llibertats democràtiques. 
Proposa que la Generalitat organitzi un servei de normalització del català. El català podrà ser realment la llengua propia de Catalunya.

Resultat d'imatges de PSUC


CENTRISTES (CC-UCD)
· Anton Cañellas
Missatge: Lluita contra la crisi econòmica, i crisi moral, amb energia i sinceritat.
Una política reformista i moderada.
Tenen llista plena de homes i dones amb capacitat per poder governar, els millor preparats per solucionar els problemes. Problemes que diuen enfrontar amb realisme, energia i eficàcia.

Resultat d'imatges de CENTRISTES



PCOC
· Manuel Garcia Moreno / Manuel Martínez i Vall / Antonio Marin Blanco
Missatge: Profunda reforma agrària, una de les primeres mesures per alleujar l'atur a Catalunya. 
Partit antimonopolista, i de ideologia marxista-lennista.
Volen recuperar la divisió territorial, ensenyament laic, gratuït i en català i castellà.
Una seguretat social administrada per la Generalitat.

Resultat d'imatges de Partit PCOC


UNITAT COMUNISTA 
· Felix Valero / Juan Garcia
Missatge: Conquesta plena de tots els drets del poble català, sobretot la autodeterminació.
Lluita per la democràcia, el progès social, la pau i el socialisme científic.
Recuperar una pràctica comunista.
Eliminant el desànim que la pràctica col·laboracionista dels dirigents reformistes està dirigint.
Defensa dels treballadors catalans.



FALANGE ESPAÑOLA DE LAS JONS
· Jose Manuel Nuñez Royo / Juan Bosch i Tapies / Jesus Pascual Aguilar
Missatge: Compromís amb Espanya i el poble espanyol. Ells consideren que Espanya està per sobre de tot. Diuen que el poble o voti els que el van enganyar.
Política de plena ocupació, d'investigació àgil.
Nacionalsindicalismo.
Estan en contra del divorci, l'homosexualitat i l'avortament.
Diuen: "que Déu il·lumini a Espanya i Catalunya".

Resultat d'imatges de falange española de las jons




lunes, 1 de mayo de 2017

Tema 6 "La transició i la democràcia (1975-1986)" - PRESIDENTS

PRESIDENTS

La història, ens ensenya que les successions solen ser traumàtiques, però, com portar o van deixar el país els tres primers presidents de la democràcia?




Resultat d'imatges de adolfo suarezComençaré pel primer president democràtic després de la dictadura de Franco, Adolfo Suárez (Cebreros, Àvila, 1932).
La seva impecable trajectòria, el seu bon fer i la seva relació amb la Corona van portar a col·locar-se en la llista dels possibles candidats a la presidència d'Espanya i després de diverses reunions el 3 de juliol de 1976 va ser nomenat pel Rei, President del Govern amb la gran responsabilitat d'encarregar de desmuntar les estructures franquistes.


L'elecció de Suárez provoca expectació i recels, tant a Espanya com a l'estranger. Després de jurar el càrrec, realitza el seu primer missatge televisat, amb un llenguatge directe i la convicció d'instaurar la democràcia en breu temps.
Va governar quatre anys i set mesos, amb cinc gabinets diferents, diverses remodelacions i un total de 58 ministres diferents.
Adolfo Suarez efe

El camí de la transició a la democràcia estava traçat, i malgrat les dificultats, va culminar amb èxit amb l'aprovació de la Llei de Reforma Política a referèndum el 15 de desembre i la celebració de les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny de 1977.
Malgrat tot, les tensions originades durant la seva presidència van passar factura a Suárez. Cap a 1980, el president no era capaç de liderar i mantenir unit al seu partit, la Unió de Centre Democràtic (UCD).
Les accions violentes de la ultradreta i el terrorisme d'ETA, la crisi econòmica i la manca d'acords polítics van afeblir al govern. El 29 de gener de 1981 Adolfo Suárez va dimitir com a president del govern. Poc després es va produir el cop d'Estat del 23-F.
Es va dedicar a la seva família, especialment, a la seva filla Marián i la seva dona, Amparo, ambdues malaltes de càncer. La seva esposa va morir el 2001 i la seva filla en 2004.




Resultat d'imatges de felipe gonzalez
En segon lloc, es troba Felipe González (Sevilla, 1942), polític socialista espanyol, president del govern entre 1982 i 1996.
En 1964 va ingressar en el Partit Socialista Obrer Espanyol, amb el qual va participar en la lluita contra la dictadura de Franco des de la clandestinitat i va ascendir ràpidament en el partit.
Felipe va conduir al socialisme espanyol a una profunda renovació: modernitzar el seu missatge polític en un sentit més moderat i proper a les preocupacions populars, va acréixer la seva presència entre els treballadors de totes les regions d'Espanya i va intensificar les relacions amb els partits socialistes europeus. Amb tot això va contribuir a fer del PSOE el primer partit de l'oposició i alternativa de govern a la UCD del president Suárez.
Després de la victòria del PSOE del 20 d'octubre de 1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, la primera majoria absoluta d'un partit a la democràcia, va ser escollit president del govern espanyol pel Congrés dels Diputats, i va encapçalar un govern en el qual Alfonso Guerra fou designat vicepresident. Posteriorment va guanyar també les eleccions de 1986, 1989 i 1993, les dues primeres amb majoria absoluta.
En l'últim període va ser criticat per dos problemes: la desunió en les files socialistes, i d'altra banda, la imatge del president es va anar deteriorant a mesura que els mitjans de comunicació anaven traient a la llum successius escàndols al voltant dels múltiples casos de corrupció que s'havien produït sota l'Administració socialista ia les sospites de complicitat de l'Estat en la guerra bruta contra el terrorisme d'ETA.
El PSOE va perdre les eleccions europees, municipals i autonòmiques de 1994 i les generals de 1996, i Felipe González es va retirar de la prefectura del partit el 1997.
"Ningún ciudadano debe sentirse ajeno a la hermosa labor de modernización, progreso y solidaridad que hemos de realizar entre todos"




Resultat d'imatges de jose maria aznar pngY en tercer lloc, es situa Jose Maria Aznar (Madrid, 1953). Va ser president del Govern durant vuit anys, des de 1996 fins a 2004. Aznar es va iniciar en la política ben d'hora en Aliança Popular, que després es transformaria en el Partit Popular. 
Al 1996 va ser triat però sense majoria absoluta. Entremig Aznar va sobreviure, el 1995, a un atemptat terrorista comès per ETA. No obstant això, en les eleccions de 2000 José María Aznar si que va aconseguir la majoria absoluta. 
Durant el seu mandat com a president del Govern va liderar un important procés de reformes econòmiques i socials. Gràcies a les liberalitzacions i la competència, al control pressupostari, la racionalització de la despesa pública i les reduccions d'impostos, es van crear a Espanya gairebé 5 milions de llocs de treball.
Una de les preocupacions més importants de José María Aznar era la lluita contra el terrorisme.
El dijous 11 de març de 2004, tres dies abans de la data assenyalada per a la celebració de les eleccions generals, esclaten a Madrid deu bombes en quatre trens de rodalies causant la mort a 191 persones i ferint a més de 1.500. Era el major atemptat terrorista de la història espanyola i europea. 
Aznar va trucar personalment als directors dels principals diaris nacionals per transmetre'ls el seu absolut convenciment que ETA era l'autora de la matança. 
Durant els dies següents a l'atemptat, es va deslligar una forta polèmica sobre la seva autoria, inicialment atribuïda a ETA pel govern de José María Aznar. 
Sembla que Aznar no va manipular deliberadament la informació oficial sobre els atemptats terroristes de Madrid. La primera informació policial que aquell dia va arribar al Govern apuntava a ETA. Quan van començar a arribar dades que apuntaven en direcció contrària a la hipòtesi d'ETA, la bola ja no podia aturar-se sense transmetre la sensació que el Govern havia mentit. Era molt difícil modular el missatge.
Davant la confusió sobre l'autoria de l'atemptat, uns 11 milions de persones van sortir al carrer exigint «volem saber la veritat». 
El diumenge 14 de març de 2004, tres dies després dels assassinats, es van celebrar segons el previst eleccions generals, amb una altíssima participació, superior al 75%; la victòria va ser per al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), el que va permetre al seu líder, José Luis Rodríguez Zapatero, convertir-se en president del govern, substituint en el càrrec a Aznar. Els socialistes havia aconseguit 164 diputats -els havien faltat 12 per a la majoria absoluta-, mentre que el candidat del PP, Mariano Rajoy, es va quedar en 148 escons. 




BIBLIOGRAFIA

http://www.abc.es/elecciones/20n-2011/noticias/abci-herencias-presidentes-gobierno-espana-201111211908.html

http://www.hola.com/biografias/adolfo-suarez/

http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20160703/402900939301/espana-politica-transicion-democratica-adolfo-suarez-presidente-del-gobierno.html

http://iris.cnice.mec.es/kairos/ensenanzas/bachillerato/espana/democratica_01_02.html

http://www.abc.es/espana/20140321/abci-suarez-biografia-201403181857.html

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/g/gonzalez_felipe.htm

http://elpais.com/diario/2002/10/22/espana/1035237613_850215.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonz%C3%A1lez_M%C3%A1rquez#President_de_Govern_.281982-1996.29

http://www.que.es/temas/jose-maria-aznar.html

http://www.jmaznar.es/es/curriculumvitae

http://hispanoteca.eu/Landeskunde-Spanien/Historia/Legislaturas%20de%20Jos%C3%A9%20Mar%C3%ADa%20Aznar.htm

domingo, 30 de abril de 2017

Tema 6 "La transició i la democràcia (1975-1986)" - 23-F

23 - F

Antonio Tejero Molina amb 200 guàrdies civils amb pistola irrompen al Congrés dels Diputats el 23 de febrer de 1881 a les 18:23 de la tarda.


El 1983 algú va fer desaparèixer 1000 cintes les quals havien estat gravades aquest mateix dia.
Juan Garcia Carrés, les úniques gravacions el contingut del qual coneix les va fer aquest home. Era un dirigent sindical, ultradretà, vinculat amb els crims d'Atocha.
Va estar en contacte telefònic amb Tejero i els militars, va gravar les converses que va tenir amb tots ells des de casa.

Tejero era tinent coronel de la guàrdia civil, implicat en "Operació Galàxia", el seu primer intent de cop d'estat, en el que va fracassar i va ser condemnat a 7 mesos de presó.

Juan, en veure que eren ja les 17:57 de la tarda i Tejero no donava senyals de vida, va fer la primera trucada, en la qual va contestar Pedro Mas Oliver, un tinent coronel, ajudant de Jaime Milans del Bosch, i va ser en la casa d'aquest on es va planejar el 23F.

Emilio Romero, periodista i falangista, gaudia de la simpatia dels colpistes. Va trucar a Carrés per avisar-lo que estaven ocupant el parlament.

A les 19:00 h Tejero va informar a Jaime Milans del Bosch, que havia complert el seu objectiu, l'ocupació del Congrés.
Però més tard, fan marxa enrere, tot el que tenien planejat no surt així, i el "elefant blanc" no va venir.

En els enregistraments parlen de Diego Ibáñez Inglés, coronel i segon cap de l'Estat Major Regió de Valencia.Y a les deu de la nit Carrés rep una trucada d'aquest, dient-li que es van a sumar al cop moltes més regions. Però cap d'aquests es van sumar.

Tejero volia una junta militar presidida per Milans del Bosch, capità general de tercera Regió Militar, de família aristòcrata i castrense. El qual era joancarlista, monàrquic.


Alguns mitjans parlaven del fracàs del cop, i Tejero començava a desanimar-se.

Alfonso Armada, general, segon Cap Estat Major i exsecretari de la casa del rei, es va dirigir al Congrés gairebé a la mitjanit per parlar amb Tejero. Volia que Tejero abdiqués.
"Deixi vostè ja aquesta aventura, lliureu i acabi amb aquesta bogeria". Tejero va dir: "primer em mato i em pego un tret".
No hi va haver acord entre Armada i Tejero, i és ahi on va fracassar el cop d'estat.


A la 1:30 de la matinada va acudir Pardo Zancada al Congrés amb 113 policies militars, perquè Tejero veiés que no estava sol.

Van ser 18 llargues hores, en el que va estar en joc alguna cosa més que la democràcia d'Espanya.
Tejero va passar 16 anys a la presó, però segueix amb la seva ideologia ultradreta.

Va publicar una carta al Melilla Hoy, 23 anys després.



viernes, 7 de abril de 2017

Tema 5 "El franquisme (1939-1975)" - FRANCO A MUERTO

FRANCO A MUERTO

Aquest documental sobre Franco, ens informa de com va ser la seva mort, i ens dóna a saber que Franco es va anar morint a poc a poc, posant-cada vegada pitjor, fins que va arribar la seva fi. Compta amb el testimoni dels metges que van estar a la seva cura i durant la seva mort.

L'1 d'octubre 1936 se li va nomenar cap del nou estat espanyol amb poders absoluts. Els que estaven al seu favor li deien el Generalisimo o el Caudillo, en canvi, els que estaven en contra li deien dictador. En aquesta foto extreta del documental, es pot observar tota la gent que li donava suport en els seus discursos. Aqui tenia uns 83 anys.


 








Quan a poc a poc s'anava acostant el dia de la seva mort, hi ha una frase que va dir que és:
"Si em torna a passar alguna cosa, no vull tornar a un hospital, el que passi que passi a casa."
I és a casa del Pardo on va viure una tràgica i llarga agonia.


Tot i que tenia parkinson, dormia malament i estava intranquil, plorava amb facilitat, i no controlava les seves emocions. Franco se sentia traït per l'actitud del papa, el papa va dir: "la vida és sagrada i ningú la pot treure".

Franco estava pidiinti del problema del Sàhara, però la seva salut anava cada vegada a pitjor. En aquests vuit dies es va posar pitjor:











Franco va començar a trobar malament una nit i el seu metge li dono un calmant, això que semblava només un ensurt, va ser el principi de la fi ...

Es mostren uns documents, d'un pacte dels metges, que va ser secretament guardat.
El 15 d'octubre, al cap se li fa un electro cardiograma. I un doctor es guarda un tros d'aquest, per al record diu.
És on van detectar per primera vegada que el cor de Franco estava fallant, ja que sortia que tenia un infart.

Li van dir que havia d'estar en repòs i calmat, i el va dir que tenia unes obligacions i que no anava a deixar de fer-les. I li van dir que llavors això li portaria a unes conseqüències, com ara causar-li la mort. Es va posar alterat i va començar a tremolar més del normal.
Quan li van donar la notícia dels metges, es va quedar reflexionant, sense fer soroll.
Però es diu, que el que va alterar més profundament a Franco, va ser la condemna del papa.

El consell estava abordant el problema del Sàhara, això va ser el que va afectar el cor de Franco.


Ja s'anava acostant el dia de la seva mort i estava ja molt malament, el seguia tenint clar que volia morir a casa seva, per la qual cosa van haver de portar una unitat de cures intensives a l'Pardo.
El dissabte 18, Franco es va tancar al seu despatx i va escriure les seves ultimes lletres per als espanyols, és el seu testament polític i el deixa en un bloc sobre la seva taula, sap que va a necessitar-aviat perquè li queda poc temps de vida.


El país seguia sense conèixer veritablement la situació per la que està passant Franco, i aquest seguia sense obeir el que li diuen els metges.
En els diaris mentien a la gent del que realment li passava a Franco, deien que era una grip i que s'anava recuperant a poc a poc.
Tot i que els metges insistien en què es digués la veritat, que no es ocultés res. Només el que va dir la família va ser que la paraula "infart" no sortís.

Franco va trucar a Carlos Arias per parlar sobre el Sàhara, mentre Arias es pensava que era per dir-li que deixava el seu lloc de cap.
El govern va intentar arribar a un acord amb el Marroc, però això no ho sabia Franco, sinó li hagués resultat extremadament irrintante.

En el document que he nomenat abans que van fer els metges, aquests decideixen redactar cadascuna de les coses que han passat des que ells van arribar al Pardo, i en totes les situacions en les quals s'ha trobat Franco.

Es va fer una reunió amb tots els metges, i havien de decidir si el rei podia venir a demanar a Franco la prefectura de l'estat. I van dir que estava adormido per la morfina, i llavors no estava en condicions per decidir això.
Però finalment, amb franc a la vora de la mort i el problema del Sàhara cada vegada pitjor, el rei va haver de prendre el lloc de cap de l'estat en funcions.

La família ja estaven esperant la seva mort, i volien deixar-lo morir tranquil·lament a casa i no volien que li fessin res per evitar-ho.

A Franco li van haver d'operar perquè sagnava molt, però com que no volia moure de casa, el tenien que fer alli. Es va pensar en el botiquin de la caserna de la tropa que havia quarterat en el Pardo, i es va habilitar com quirofano per a operar a Franco. I en plena intervenció es van quedar a les fosques.
Aquesta operació va salvar la vida a Franco, de moment.

El rei del Marroc era conscient que anava a sortir guanyador. El dia 6 de novembre, la marxa verda travessa la frontera del Sàhara espanyol. L'exèrcit espanyol estava preparat per atacar, però les converses diplomàtiques entre Espanya i el Marroc, van aconseguir en l'últim moment un compromís.

El 20 de novembre de 1975, a les 3 de la matinada, finalment, mor Franco.

Testament de Francisco Franco:
«Españoles: Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir. Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España, a la que amo hasta el último momento y a la que prometí servir hasta el último aliento de mi vida, que ya sé próximo.
Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación, en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre. Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros y para ello deponed frente a los supremos intereses de la patria y del pueblo español toda mira personal. No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo. Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria.
Quisiera, en mi último momento, unir los nombres de Dios y de España y abrazaros a todos para gritar juntos, por última vez, en los umbrales de mi muerte, 
"¡Arriba España! ¡Viva España!"

domingo, 2 de abril de 2017

Tema 5 "El franquisme (1939-1975)" - EL PLAN DE ESTABLIZACIÓN

EL PLAN DE ESTABLIZACIÓN

La política de autarquia econòmica i de substitición d'importacions es desenvolupament en dues dècades, aquesta estratègia va aprofundir la condició de pobresa i va endarrerir el desenvolupament a Espanya.

L'aïllament internacional d'Espanya va provocar que estigués fora del pla marshall, per tant, tenia una economia molt baixa i no tenia ajuda, es trobava entre els països més baixos.

Resultat d'imatges de plan de estabilizaciónA partir de l'any 1959, hi va haver un canvi per a Espanya, amb el pla de establización.
Al 1940, segons l'aportació que dóna Carlos Barciela al documental, diu que ells el que volien era industrialitzar el país, i ho volien fer donant un clar abondono a l'agricultura, que no era el que necessitava el país. El que era necessari era desenvolupar el sector agrari i proveir de alimientos a la població, però el tenir una gran indústria era el fonamental per crear una forta indústria de armamaneto, que era el punt crucial en el pensament de Franco.
Franco tenia molt en compte la necessitat del desenvolupament econòmic, però la seva concepció política xocava obstinadament contra el model liberal imposat en occident, això va fer que Espanya arribés tard a la major expansió econòmica.

Espanya amb els anys va començar a veure la llum al final del túnel, però vivia en una realitat molt evident.
Afegeixo una sèrie de percentatges per posar en situació: de tots els habitatges, només el 51'8% tenia vàter, un 33'7% tenia aigua corrent, un 20'5% mancava d'electricitat i un 97'4% no disposava calefacció . Una altra dada rellevant és que, només tenien 3 automòbils cada mil habitants.
Els salaris eren mínims, i la inflació creixia.

Pablo Martin Aceña, ens posa en situació amb els anys i explica que a partir de 1951 la política econòmica espanyola, ja acabava l'episodi de la guerra, assentat el règim, Franco segur de si mateix, va donar un gir dosificant els elements de l'autarquia , i així es va fer mes moderada.
A partir de 1953, la política autartica romandre però la inicitaiva privada i el mercat va cobrar part del seu protagonisme.
A la fi dels anys 58 i 59 s'acumulava un deute exterior i impagat, el volum de reserves s'habia reduït notablamente, la PRESSIÓ del comerç exterior. L'economia estava creixent ràpidament, i és per això que es va arribar a la crisi de l'autarquia, tota una paradoxa.

Franco i Carrero estaven convençuts que per sortir de la crisi es debia intensificar l'autarquia, una proposta que els principals factors econòmics d'Espanya consideraven irreal.
Dues solucions per no posar en perill la rapida industrializacion eren: un d'ells, dissenyar un pla per corregir els desequilibris, un pla que naturalemente exigia el final de l'autarquia. O fer cas omís als problemes, i en lloc d'anar cap endavant anar cap enrere, tornar de nou a la política autartica.

Al 1959 com la crisi era molt notable, a Franco, tot i que odiava el liberalisme polític i econòmic, no li va quedar altra que acceptar el pla que li va presentar Mariano Navarro Rubio, el pla de establización.

Els objectius del pla eren: l'estalvi intern, la deflació i la liberalització de l'economia del mercat internacional.

No es tractava de programa de lliure mercat absolut, però d'un sol cop es va eliminar gran part de l'autarquia que havia regit al país durant 20 anys.

jueves, 30 de marzo de 2017

Tema 5 "El franquisme (1939-1975)" - LA VOZ DORMIDA

LA VOZ DORMIDA

Primer de tot, cal començar dient que el director, Benito Zambrano, va fer aquesta pel·licula amb la intenció que l'espectador entenguès el dolor humà que es vivia a la postguerra espanyola i mostrar que la Guerra Civil, de la mateixa manera que cap altra, no va haver d'ocórrer.
Volia que la pel·licula fora "una baixada a l'infern perquè allò era un infern".

Tot i que molta gent no hi estava d'acord amb el fet de que s'haguès fet una pel·licula d'aquest estil, mostrant aquell passat, ell va contestar: "Sembla que molesta que comptem cosa així. Està clar que la Guerra Civil és una època important, extraordinària i convulsa de la història d'aquesta país, van ser 40 anys de dictadura i que jo sàpiga, encara no portem 40 anys de democràcia".
"Els americans fan pel·lícules de Vietnam, de la Guerra Mundial i no passa res. No oblidem que aquí hi ha moltes famílies que encara no han trobat ni enterrat els seus morts", conclou.

És en 2011, quan ell va adaptar el llibre de Dulce Chacón basat en testimonis de persones que han viscut durant la dictadura. La pel·lícula s'enfoca en la repressió i les condicions de vida dels habitants, particularment de les dones empresonades, just després de la guerra civil. Des del principi, la pel·lícula denúncia amb un realisme exemplar i una atroç duresa, l'amplitud de la repressió durant la postguerra.




Dins de la pel·licula, ens trobem amb escenes que reflecteixen les tortures que es van aplicar a les presons de l'època, com maltractaven tant als homes com a les dones per treure la informació que ells volien. 

També està molt visible la por que tenien, i que els perseguia diariament. Tots desconfiaven de tots, i reinava la inseguretat.

Pel que fa a les dones, elles no només van ser afusellades, empresonades i torturades durant la dictadura, també van patir una repressió de gènere amb l'objectiu d'imposar un model patriarcal i únic de ser dona. 


No hi havia cap llibertat d'expressió. La voz dormida es refereix al pensament republicà que no es podia expressar de manera lliure.


Un dels pilars bàsics del règim franquista va ser l'Església catòlica, que es va convertir en un instrument més de la seva propaganda. L'església no va voler saber res de les pallisses, tortura i mort a les presons franquistes.



Aquesta pel·licula t'ensenya humilitat, valor, fortalesa, dignitat i a ser fidel a les teves idees. 
Una pel·lícula pot ser molt més eficaç que qualsevol discurs per entendre millor alguns episodis confusos de la nostra història.

L'única manera de viure en pau amb el seu passat és reconèixer el que va passar.



Bibliografia

-  http://www.elmundo.es/elmundo/2011/09/14/cultura/1316003235.html

- https://es.slideshare.net/rosamorenolengua/la-voz-dormida

- http://www.elmundo.es/elmundo/2011/09/21/paisvasco/1316629104.html

- https://culturexchange2.wordpress.com/2015/01/18/la-voz-dormida-de-benito-zambrano-un-papel-de-memoria-2/