FRANCO A MUERTO
Aquest documental sobre Franco, ens informa de com va ser la seva mort, i ens dóna a saber que Franco es va anar morint a poc a poc, posant-cada vegada pitjor, fins que va arribar la seva fi. Compta amb el testimoni dels metges que van estar a la seva cura i durant la seva mort.
L'1 d'octubre 1936 se li va nomenar cap del nou estat espanyol amb poders absoluts. Els que estaven al seu favor li deien el Generalisimo o el Caudillo, en canvi, els que estaven en contra li deien dictador. En aquesta foto extreta del documental, es pot observar tota la gent que li donava suport en els seus discursos. Aqui tenia uns 83 anys.
"Si em torna a passar alguna cosa, no vull tornar a un hospital, el que passi que passi a casa."
I és a casa del Pardo on va viure una tràgica i llarga agonia.
Franco estava pidiinti del problema del Sàhara, però la seva salut anava cada vegada a pitjor. En aquests vuit dies es va posar pitjor:
Es mostren uns documents, d'un pacte dels metges, que va ser secretament guardat.
El 15 d'octubre, al cap se li fa un electro cardiograma. I un doctor es guarda un tros d'aquest, per al record diu.
És on van detectar per primera vegada que el cor de Franco estava fallant, ja que sortia que tenia un infart.
Quan li van donar la notícia dels metges, es va quedar reflexionant, sense fer soroll.
Però es diu, que el que va alterar més profundament a Franco, va ser la condemna del papa.
El consell estava abordant el problema del Sàhara, això va ser el que va afectar el cor de Franco.
El dissabte 18, Franco es va tancar al seu despatx i va escriure les seves ultimes lletres per als espanyols, és el seu testament polític i el deixa en un bloc sobre la seva taula, sap que va a necessitar-aviat perquè li queda poc temps de vida.
En els diaris mentien a la gent del que realment li passava a Franco, deien que era una grip i que s'anava recuperant a poc a poc.
Tot i que els metges insistien en què es digués la veritat, que no es ocultés res. Només el que va dir la família va ser que la paraula "infart" no sortís.
Franco va trucar a Carlos Arias per parlar sobre el Sàhara, mentre Arias es pensava que era per dir-li que deixava el seu lloc de cap.
El govern va intentar arribar a un acord amb el Marroc, però això no ho sabia Franco, sinó li hagués resultat extremadament irrintante.
En el document que he nomenat abans que van fer els metges, aquests decideixen redactar cadascuna de les coses que han passat des que ells van arribar al Pardo, i en totes les situacions en les quals s'ha trobat Franco.
Es va fer una reunió amb tots els metges, i havien de decidir si el rei podia venir a demanar a Franco la prefectura de l'estat. I van dir que estava adormido per la morfina, i llavors no estava en condicions per decidir això.
Però finalment, amb franc a la vora de la mort i el problema del Sàhara cada vegada pitjor, el rei va haver de prendre el lloc de cap de l'estat en funcions.
La família ja estaven esperant la seva mort, i volien deixar-lo morir tranquil·lament a casa i no volien que li fessin res per evitar-ho.
A Franco li van haver d'operar perquè sagnava molt, però com que no volia moure de casa, el tenien que fer alli. Es va pensar en el botiquin de la caserna de la tropa que havia quarterat en el Pardo, i es va habilitar com quirofano per a operar a Franco. I en plena intervenció es van quedar a les fosques.
Aquesta operació va salvar la vida a Franco, de moment.
El rei del Marroc era conscient que anava a sortir guanyador. El dia 6 de novembre, la marxa verda travessa la frontera del Sàhara espanyol. L'exèrcit espanyol estava preparat per atacar, però les converses diplomàtiques entre Espanya i el Marroc, van aconseguir en l'últim moment un compromís.
El 20 de novembre de 1975, a les 3 de la matinada, finalment, mor Franco.
Testament de Francisco Franco:
«Españoles: Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir. Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España, a la que amo hasta el último momento y a la que prometí servir hasta el último aliento de mi vida, que ya sé próximo.
Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación, en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre. Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros y para ello deponed frente a los supremos intereses de la patria y del pueblo español toda mira personal. No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo. Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria.
Quisiera, en mi último momento, unir los nombres de Dios y de España y abrazaros a todos para gritar juntos, por última vez, en los umbrales de mi muerte,
"¡Arriba España! ¡Viva España!".»
No hay comentarios:
Publicar un comentario