EL PLAN DE ESTABLIZACIÓN
La política de autarquia econòmica i de substitición d'importacions es desenvolupament en dues dècades, aquesta estratègia va aprofundir la condició de pobresa i va endarrerir el desenvolupament a Espanya.
L'aïllament internacional d'Espanya va provocar que estigués fora del pla marshall, per tant, tenia una economia molt baixa i no tenia ajuda, es trobava entre els països més baixos.
A partir de l'any 1959, hi va haver un canvi per a Espanya, amb el pla de establización.
Al 1940, segons l'aportació que dóna Carlos Barciela al documental, diu que ells el que volien era industrialitzar el país, i ho volien fer donant un clar abondono a l'agricultura, que no era el que necessitava el país. El que era necessari era desenvolupar el sector agrari i proveir de alimientos a la població, però el tenir una gran indústria era el fonamental per crear una forta indústria de armamaneto, que era el punt crucial en el pensament de Franco.
Franco tenia molt en compte la necessitat del desenvolupament econòmic, però la seva concepció política xocava obstinadament contra el model liberal imposat en occident, això va fer que Espanya arribés tard a la major expansió econòmica.
Espanya amb els anys va començar a veure la llum al final del túnel, però vivia en una realitat molt evident.
Afegeixo una sèrie de percentatges per posar en situació: de tots els habitatges, només el 51'8% tenia vàter, un 33'7% tenia aigua corrent, un 20'5% mancava d'electricitat i un 97'4% no disposava calefacció . Una altra dada rellevant és que, només tenien 3 automòbils cada mil habitants.
Els salaris eren mínims, i la inflació creixia.
Pablo Martin Aceña, ens posa en situació amb els anys i explica que a partir de 1951 la política econòmica espanyola, ja acabava l'episodi de la guerra, assentat el règim, Franco segur de si mateix, va donar un gir dosificant els elements de l'autarquia , i així es va fer mes moderada.
A partir de 1953, la política autartica romandre però la inicitaiva privada i el mercat va cobrar part del seu protagonisme.
A la fi dels anys 58 i 59 s'acumulava un deute exterior i impagat, el volum de reserves s'habia reduït notablamente, la PRESSIÓ del comerç exterior. L'economia estava creixent ràpidament, i és per això que es va arribar a la crisi de l'autarquia, tota una paradoxa.
Franco i Carrero estaven convençuts que per sortir de la crisi es debia intensificar l'autarquia, una proposta que els principals factors econòmics d'Espanya consideraven irreal.
Dues solucions per no posar en perill la rapida industrializacion eren: un d'ells, dissenyar un pla per corregir els desequilibris, un pla que naturalemente exigia el final de l'autarquia. O fer cas omís als problemes, i en lloc d'anar cap endavant anar cap enrere, tornar de nou a la política autartica.
Al 1959 com la crisi era molt notable, a Franco, tot i que odiava el liberalisme polític i econòmic, no li va quedar altra que acceptar el pla que li va presentar Mariano Navarro Rubio, el pla de establización.
Els objectius del pla eren: l'estalvi intern, la deflació i la liberalització de l'economia del mercat internacional.
No es tractava de programa de lliure mercat absolut, però d'un sol cop es va eliminar gran part de l'autarquia que havia regit al país durant 20 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario